AmnesTea & Tuits

A AIC estem d'estrena. Dimarts passat vam organitzar el nostre primer tweet-up, amb el títol d'aquest apunt i ho vam fer per diversos motius:

- El format tradicional de xerrada ja no és prou atractiu. Sí, convoques molt gent, (potser) ve molta gent o (potser) tens la sala mig buida. Molts cops el/la ponent, es dedica a parlar una hora sense pràcticament obrir el debat o les intervencions del públic i acaba avorrint al personal o llegint una classe magistral que sí, que està molt bé, però que no desperta cap debat intel·lectual. És adir, molts cops aquestes xerrades es converteixen en monòlegs que trenquen totalment la idea de conversa i d'intercanvi d'informació i generació de coneixement col·lectiu que avui impregna (o hauria d'impregnar) totes les capes de la comunicació.

- Fem xarxa. Val, organitzem nosaltres. Però volem que vingui, es conegui i parli també altra gent. És el rol d'una organització facilitadora, connectada, oberta, que es vol comunicar amb gent i entitats semblants o amb qui té punts de contacte. O simplement que es vol obrir a la societat. Nosaltres obrim la porta: després tot comença a fluir. De trobades com aquestes en poden sortir, segur, col·laboracions futures, projectes cooperatius, aliances...

- El poder de Twitter. Jo en sóc un enamorat, ja ho he dit altres vegades, però no pas un addicte. Twitter permet que potencialment molta més gent pugui seguir el que s'està generant en una trobada d'aquest tipus. Si tens un personatge destacat i conegut, que a sobre és una persona seguida i reputada a twitter, que té un blog... ¿per què hem de tornar al format classe magistral? Treguem tot el suc possible a aquesta persona a través de les xarxes socials.

La protagonista d'aquesta estrena va ser la Dima Khatib, periodista i bloguera àrab, corresponsal d'Al-Jazeera a l'Amèrica Llatina des de la sempre interessant plaça de Caracas (Veneçuela). La Dima és comunicació pura. Inquieta però sempre afable i amb un gran i bonic somriure, compromesa, curiosa (quants cops repreguntava als assistents, quants cops va dir "explícame eso que dices..."), valenta i honesta (reconeixent els costos personals que suposa voler fer bé la seva feina i portar el periodisme a l'extrem).

Ens vam aplegar 13 persones, d'àmbits diferents però complementaris. Gent del periodisme, del món dels blogs, de la cooperació al desenvolupament, de la investigació i la construcció per la pau, dels drets humans, dels moviments socials, de l'espai euromediterrani... Tothom s'hi va capbussar de ple i vam estar dues llargues (i caloroses) hores debatent sobre el paper del periodisme i els periodistes, de la comunicació per al canvi social, de xarxes socials, de les revoltes àrabs, de la no violència, dels riscos de la censura a Internet, dels nous governs islamistes a la regió...

Algunes idees i tuits destacats:

"La censura en Internet hará crecer el ciberactivismo clandestino y las herramientas para combatirla".
"¿Para qué somos periodistas si no somos capaces de apoyar grandes cambios sociales?"
Egipto: "¿Presidente islamista? ¿Es el primer presidente civil democrático y la noticia es que es islamista?"
"En Egipto muchas veces la información (de la revolución) se difundía antes por las redes que desde Al Jazeera"
"Las revoluciones árabes no son las revoluciones de Facebook o Twitter. El catalizador fueron las injusticias".
Sobre els periodistes: "El camino es no pretender ser objetivos y neutros, sino honestos y profesionales". "Posicionarse, mojarse y actuar sin miedo".

Esperem fer més AmnesTea & Tuits i que siguin tan interessants i engrescadors com el primer. Esperem seguir fent allò que vaig llegir un dia, no sé de qui, no sé quan: cal seguir sacsejant el cocoter perquè en caigui alguna cosa. Que la força ens acompanyi (i la gent).