Don't Fear the Tweets, Fear the Tweeters

No tingueu por dels tuits, i sí dels qui tuitegen. És el títol d'un article d'Scott Edwards, d'Amnistia Internacional als EUA, que reflexiona sobre el poder de les xarxes socials pel que fa a l'activisme social i el paper que han jugat (juguen), per exemple, en les revoltes de la Primavera Àrab.

Edwards afirma que els règims autocràtics i repressius (i jo afegiria fins i tot que els formalment considerats democràtics) temen el poder dels qui no tenen el poder, de la ciutadania; un poder generat per les noves formes de comunicació. Edwards diu que els tuits per ells mateixos no tenen cap valor, ni tan sols cap força. És així: però la possibilitat de forjar connexions entre persones és el que provoca el pànic als governs repressius (i, insisteixo, als no tan repressius, que veuen com se'ls desborda la informació que abans més o menys controlaven). Estem instal·lats en un gran tsunami, una gran via d'aigua, i els governs, tots, queden fora de joc. Ho hem vist a la Primavera Àrab amb els intents desesperats de tallar l'accés a Internet (ben galdós el paper de Vodafone a Egipte); i ho veiem aquí, amb les amenaces de futura reforma del Codi Penal per “vigilar” qui convoca protestes suposadament violentes a la xarxa.

A aquestes alçades de la història pocs dubten que les xarxes socials estan sacsejant l'activisme polític. Que sense xarxes socials les revoltes àrabs potser no s'haurien produït o no haurien anat tan ràpides, o que sense les xarxes, moviments com el del 15M, o el més nou i actual del #novullpagar dels peatges catalans (que ja neix d'inici com un hashtag) haurien obtingut molt menys impacte i ressò.

Som davant d'una nova ciutadania més informada, més disposada a activar-se, que fiscalitza durament i erosiona el poder i els polítics, que exerceix un periodisme militant, ciutadà, a quilòmetres de distància dels grups mediàtics. Que, en definitiva, assaja un nou llenguatge polític de dissidència que tot just veu la llum i que ni olorem on ens portarà.

Un recent article a Diagonal (Si la revolución llega a ser tuiteada, no será trending topic) qüestiona aquest entusiasme i es pregunta, per exemple, si fer un RT a Twitter és adherir-se a una causa social (o, per extensió, firmar una petició d'Actuable o alguna ciberacció d'Amnistia Internacional). Citen un assaig, “La revolucion no será tuiteada”, per criticar que “les xarxes socials afavoreixen els lligams dèbils, molt útils perquè circuli la informació però poc per articular l'acció”. No hi estic gaire d'acord: sí que circula la informació, i potser massa, però també s'articula l'acció (ocupació de places, la resposta ciutadana al desallotjament de Plaça Catalunya de l'any passat, l'organització-descentralització del 15M en assembles de barri o de pobles i ciutats amb una gran feina de tot un any, l'alliberament d'un pres de consciència quan arriben tuits i mails de tot el món...). Tot a través de les xarxes.

A l'article també es pregunten si, per exemple, treuen més suc a Twitter els activistes que es mobilitzen o els governs que els controlen i difonen propaganda. No sé si es pot objectivar qui en treu més benefici però, com explica l'article, si governs com els de Síria, Iran, Corea del Nord... o també els Estats Units amb un moviment com Occupy Wall Street monitoritzen els dissidents i protestants és que alguna cosa els preocupa. Les xarxes funcionen, per això les vigilen. Només cal veure les reaccions histèriques i la paranoia de Ben Ali a Tunísia o Mubàrak a Egipte quan tallen internet durant les revoltes. O la preocupació sobtada del Ministeri d'Interior espanyol pel que es diu o s'organitza a Twitter. N'hi ha més, continua llegint...

Però el que més em convenç de tota aquesta història de revoltes, facebooks i tuits és el que ha passat (passa) a les revoltes de la Primavera Àrab. La periodista Lali Sandiumenge a través del llibre “Guerrillers del Teclat” (La Magrana) ho documenta de manera brillant. Des dels inicis de l'era blog fins a la xarxa com a arma d'activisme polític. De l'amateurisme d'explicar “qui sóc i com em sento”, del simple fet de voler expressar-se i comunicar-se, al compromís més conscient i intencional d'actuar d'altaveu en casos de vulneració dels drets humans, de denunciar tortures i arribar a esdevenir font d'informació de la premsa local més independent i l'estrangera.

Al llibre de Sandiumenge en tenim molts bons exemples. Des del tunisià que crea un mashup de Google Maps amb les presons i centres de detenció de Ben Ali on es torturava per fer visible la repressió del règim i desmuntar la seva aparent bona imatge externa, fins al bahrainià que utilitza Google Earth per mostrar com la família reial s'ha quedat una tercera part de les terres del regne i que va tenir com a resposta el bloqueig per part del govern de l'aplicació de Google. Un cop més la reacció histèrica del poder.

La periodista catalana no es queda en l'anècdota i grata i investiga. I ens explica que a Egipte hi ha una blogosfera islamista, però també una de laica i d'esquerres, una altra protagonitzada per les dones (a l'Aràbia Saudita, per exemple) o una altra de militància LGBT pels drets dels homosexuals que fa “activisme des de l'armari”, defensant hàbilment una agenda centrada en democràcia, llibertat i drets humans, més enllà de l'obertament homosexual que sovint genera incomprensió i rebuig a les societats àrabs més tradicionals.

La tecnologia connecta, la gent fa la revolució

Hi ha moltíssims testimonis, al llibre. Tots ells molt interessants. Però destaco el que diu Slim Amamou, ciberactivista tunisià: “La tecnologia connecta, la gent fa la revolució”. És més o menys el mateix que fa uns mesos em deia el director de cinema Elyes Baccar, també tunisià i autor del documental "Rouge Parole", testimoni a peu de carrer de la revolta al seu país, en una entrevista per a Amnistia Internacional. “Hay que dejar claro que la revolución no se realiza con un blog, un artículo en un periódico, un video en Youtube o en Facebook, o una película. Es el hambre, la frustración, la indignación lo que acaba dando energía a la revolución. (…) Podemos considerar a las nuevas tecnologías como el medio que lleva a buen puerto la revolución, pero no es el motor”.

Com també explica Lali Sandiumenge, “és obvi que les persones i no les eines, van ser les protagonistes de la revolució, però també ho és que sense la tecnologia no s'haguessin pogut establir les connexions i la col·laboració que la van fer possible i la van accelerar.” Per tant, ni cofoisme ni glorificació de les xarxes socials ni tampoc carregar-se l'eina: aprofitem-la encara més i millor. Queda molt per aprendre i per fer. I tot just comencem. O és que no recordem que dels SMS (ara tan arcaics...) del 2004 que van provocar les protestes ciutadanes posteriors als atemptats de l'11M durant la jornada de reflexió només han passat 8 anys?

Acabo amb una nova cita de Slim Amamou: “El que va succeir a Tunísia i a Egipte i el que està passant a Espanya (15M) forma part d'una sola i mateixa revolució que afecta el món sencer. És una revolució global sobre la governança, perquè la manera actual de governar està fallant. Als països àrabs és evident què cal fer: fer fora el cap d'Estat. A Espanya és diferent: ja viviu en una democràcia, però no funciona”. Doncs ja sabem què toca. Fer-la funcionar. Amb l'ús de les xarxes socials. I al carrer.